LA BIBLIOMAR D'ALTAFULLA TENCA AQUEST ESTIU AMB ELS CONTES DEL PEPITU

La Bibliomar d'Altafulla, al parc de Voramar, continua amb les Aventures d'en Pepitu.

Dimecres dia 31 d'agost a les 18h, la Pepi Miró torna amb els seus CONTACONTES, "Les aventures d'en Pepitu", on gran i petits gaudim d'aquest nen tant trapella i els seus amics.

EN PEPITO I EL DRAC REFREDAT

                          

 A en Pepitu i el seu millor amic Frederic, els hi agradava anar a buscar bolets al bosc. En Frederic era un expert  doncs  el seu pare li havia ensenyat,  ja  des de petit, quins eren els bons.  Coneixien un bosc que  a la gent gran no els hi agradava,  ja que era una mica  lluny i molt fosc. Les mares els  hi van preparar un bon esmorzar i... ¡!cap a buscar  rovellons ¡¡.

Tenien sort,  -mira, un rovelló-, deia en Frederic i  ¡¡ cap al cistell ¡-. Compte en tallar-los be - li deia a en Pepitu., i apa,  un cama llarg!! al cistell. En Pepitu  veu un bolet que brillava molt, vermell.. -guaita quin bolet més bonic - li diu al seu amic- ¿què serà?.

-¡¡No el toquis!! que no el conec i pot ser dolent”,- contesta el seu amic.- Però en Pepitu, no va poder resistir  i el va mossegar: hummmm que bó!!! I se´l va menjar tot.  Com que n´hi havia molts  ¡ tots al cistell¡.  De sobte el Pepitu comença a parlar malament  i a dir tonteries.  Pepitu, Pepitu, que tens  ??, -.li pregunta en Frederic. -   Hi havia un arbre molt alt i el nen comença a pegar-li :  Ep gegant, fora d´aquí, pollós.- I el Frederic:- Pepitu que és un arbre, és un pi”.

-Ai, ai, és el Gegant del Pi, -diu tot esverat el nen.,- i li  canta la cançó: El gegant del pi, ara balla, ara balla ……, i fent-li pam i pipa. El Frederic el va treure d´allà, mig coix de les patades que  li donava al pobre arbre. El  amic ja no sabia què  fer,  quan de sobte  volava per allá  una despistada abella i el Pepitu  diu: Oh, oh, quin pardalet mes bonic!!.- En Frederic : ¡¡ no la toquis que és una abella i si la molestes et picarà ¡¡¡I ni cas -¿què ets un rossinyol, què cantes ?. Canta amb mi: rossinyol que vas a França, rossinyol…-    i    l´abella, ja cansada de tanta tontería, perque se li feia tard, ja que encara li quedava molta  mel per fer; es tirà sobre el nas del pobre Pepitu  i  ¡! mare meva , quin nas ¡¡¡, vermell com un tomàquet.

De sobte  s´escolta un soroll molt fort, una cosa rara i cau aigua. En Frederic  obre la ma ¡ i plou? es pregunta; mentrestant el seu amic  es fregava la cara perque li picava molt, i un altra vegada el soroll, era com un estornut, iiiiiii ai,  apareix un drac, amb uns mocs, els ulls plorosos i ¡attxisssss, atxissssss ¡!, estornudava sense parar. En Frederic tot espantat crida  - “un drac, un drac “, corre Pepitu, corre.- Però en Pepitu, encara estava tururú i que dius?????  UN GAT?? .  ¡!No, No ¡!, un DRAC ¡!, corre. - Oh , un gatet, que estàs refredat ?. El drac, cada vegada que estornudava  dutxava a  tothom. En Frederic, -egg, quin fàstic, aquesta aigua són MOCSSSSSS.- El drac pobre, estava tant  malaltó que no tenia ganes de res.- Vols un mocador , gatet ??,- i  com que no en portava, es treu el jersei i li dona. “Gràcies “ -diu el drac -i moc, moc es moca i diu: No sé què fer, em fa mal tot el cos i..- en Frederic el toca i-   em sembla que tens febre, si tinguèssim un termòmetre... a veure, treu foc per la boca. I l' animaló fa  xas!!!  i li surt aigua bullint per la boca!!. apa, està calentíssima. En Pepitu  diu -la meva mare em  dona  Dalsy quan estic  malalt, pobre gat-. En Frederic no sabia què fer però , pensant  pensant , ¡!!!idea ¡!!; aquells bolets que en Pepitu  tenia potser li farien alguna  cosa, mal, segur que no.

.-A veure drac, menja  aquests  bolets. -vols dir?“ diu , no m´agraden el bolets.

En Pepitu  li contesta  -son boníssims¡¡”, te menja, gatet. El drac , menja que menjaràs, els trobava bons , sí, sí, però ……. Comença a ballar i a  donar voltes  i ja no estornudava  ni tenia mocs. Ei ei, vinga balleu amb mi… i el  drac i el Pepitu s´abracen i van cantant: Aquest drac  no en fa por …….  .El pobre Frederic ja no sabia que fer, els dos estaven  “tururú”,  havien d´ anar a casa i no era qüestió d´ aparèixer amb  un drac i amb en Pepitu tan estrany. Allà  a prop hi  havia un rierol, potser seria una solució  l´aigua freda…… Aixi que els hi va dir :  Voleu una miqueta de Fanta ??.- I el Pepitu  diu: Jo vull Cola-Cao, que tinc molta gana.   I jo ,i jo, jo,!! crida el drac- clar  que ell no sap  que és el Cola- cao- . En Frederic  s´emporta al dos amics fins al riu i diu: ¡ apa a  beure ¡! I els tirà a l´ aigua, que  estava tan geladeta que el Pepitu  diu : Oh ,és Cola Cao de "verano"!!.   I  clar, el  drac marxa corrents i dient - no m'agrada el Cola-cao,  no m´agrada el Cola-cao-  tremolant com una fulla però, amb la fresqueta de l'aigua, ja  es trobava millor,igual   que en Pepitu, que  li va dir al Frederic,: ¿que faig dins del  riuuuuu.??  al mateix temps que va veure l' animaló ,  quin susto  -  Socors un DRAC un DRAC ¡¡¡Uf ., va respirar tranquil  en Frederic,el seu amic ja estaba curat, però el Pepitu  badalla fort i diu: -quina gana que tinc, em menjaré un altre bolet. ¡!!!NOOOOOOOOOO ¡!!, va dir en Frederic. Anem cap a casa que la mare ens farà un bons  macarrons.

Altafulla, 19 d´ Abril 2012. Pepi Miró

LES AVENTURES DE LA JÚLIA

LES AVENTURES DE LA JÚLIA I LES SEVES AMIGUES

La princesa Júlia  ja estava ben tipa que cada any per Sant Jordi,a les seves amigues, també princeses, les portaven  davant d'un Drac Fastigós i a sobre de la por que havien de passar, per a més “caxondeo” , havien d' esperar que un forçut “Cavaller” les salvés. I tan si vols com si no vols t'havies de casar amb ell. ¡!TONTES!!.

Aquest  any li tocava  a ella anar-hi, ja tenia l’edat i la tradició era la tradició.

Júlia.-  Mare no hi vull anar

Reina.-  No tinguis por que et salvarà un cavaller. No passa res.

Júlia.-   No passa res!!   (enfadada)

Reina.- Clar dona, jo també ho he passat. El teu pare em va salvar i em vaig casar amb ell.

Júlia.-  Però l´estimaves ??.

Reina.- Primer no gaire, però poc a poc  em vaig  enamorar. Va posar la seva vida en perill per salvar-me del Drac!.

Júlia.- Renoi,. quin rotllo!! Pare, i si al cavaller li fan pudor els peus ? o és  un inculte, o ooooo...

Rei.-  Aixó la teva mare.

Reina.- Doncs paciència, s´ha de complir el tracte i ¡prou!!

La Julia no n´estava  d´acord . No volia casar-se així com així i va cridar a les seves millors amigues, per a veure que podíem fer.

Júlia.- Nenes, aquest any em  toca a mi ser la “presa” del Drac Fastigós, i no vull. Busquem  solucions que aviat us tocarà també  a alguna de vosaltres.

Nena  1.- Ai, no se que farem. A lo millor el cavaller és guapo i..

Nena 2. - Calla tonta!!, per enfrontar-se al Drac, valent sí, però guapo, no crec….

Júlia.-  Va,  anem  nosaltres a matar el Drac Fastigós !.

Nena 1.-  Ui, quina por! S’ens  menjarà a totes !!!!!

Nena 2.-  És molt perillós i tinc por.

Júlia.- NO, nosaltres som tres i el Drac s'espera una princesa  dolça i peruca. L´agafarem per sorpresa

Nena.1-  Doncs, endavant! Agafo un “tira-xinas”, ja sabeu que tinc molta punteria.

Nena 2.- Jo, jo, jo....,ja sé!!. Pebre picant  i una corda per si de cas.

Júlia. ´Doncs  jo, la meva estimada espasa.

Als seus pares els varen dir que anaven al bosc a buscar farigola i herbes aromàtiques,i  com que ho feien moltes vegades, no hi van posar cap problema.

Vinga caminar i caminar, allí no hi havia ni  Dracs ni res. Estaven tan cansades que es posen a dormir una mica. La nena 1  es desperta en sentir un soroll, com un crock, crok d' un bastó.

Nena 1.- Ep, ep! Nenes, sento un soroll. Ve algú .

Júlia.- Amaguem-nos darrere els arbres.

Apareix un Drac tot geperut, amb  ulleres i caminant a poc a poc amb un ...bastó!

Nena 2.- Apa! Sembla un Drac

Julia.- Però està molt descolorit…

Nena 1.- Ep, ep !! aquí, aquí, mira’m!

El Drac com que quasi no s'hi veu, diu:

Drac fastigós.- quí és?  quí hi ha ?.

Les altres al veure que era inofensiu, surten del amagatall i diuen .

Julia.- Que vellet que està

I li pregunten :

Júlia.- Estem buscant el Drac Fastigós ? saps on pot estar ?

Drac Fastigós.-  Què dius, què dius ?

Nena 2,!!- Ostres, si també és  sord !!

Totes tres a l'hora

 On és el Drac Fastigoooooooos ?

Drac.- Que heu perdut el gos ?

Totes.- !!NO!! mare meva, però que no ho entén ??.

I el Drac mirant  un arbre diu:

Drac.- Clar que estic content.

Júlia.- Hem de trobar el drac abans  que arribi el cavaller. El Cavaller !!!!!

Drac.- Cavaller, cavaller, ai no ,si us plau, estic molt cansat..

Nena 2.- Pero tu ets  el Drac Fastigós ??

Drac.- Clar.-

Julia.- Ehem, ehem... i ...esperes a una princesa molt bonica...

Drac.- Si, però és que estic ja molt vellet i no tinc ganes de princeses ni de cavallers, ag, ag.

Julia.- Menys mal, de bona m' he salvat.

Drac Fastigós.- Has vist un gat !!!

Nena 2.- Salvat, salvat i ara vindrà el cavaller i voldrà matar-lo

Totes: POBRE¡¡¡

I efectivament se sent el galop d'un cavall

Totes mirant el Drac.- Amaga´t  corre., corre.

Les tres es presenten al cavaller que arriba esbufegant :

Júlia.- On va senyor ?

Cavaller.- Primer a descansar que porto mols dies cavalcant

Totes.- Doncs vinga,  a descansar!.

Cavaller.- Nenes heu vist un Drac per aquí ??.

Julia.- Aquí estaríem tan tranquil.letes si hi hagués un drac, senyor.

Nena 2.-  Per cert, per què busques a un drac?

Cavaller.- Per matar-lo , salvar la princesa i totes aquestes histories.

Però la Julia li notava una cosa rara, la veu potser, el posat...

Júlia.-  Vols dir que pots  salvar a una princesa ??

Cavaller.- Tu no seràs la... ehem, ehem,.. formosa donzella ?

Júlia.- Sí i deixa el Drac Fastigós en pau ¡¡¡¡

Cavaller.- És que no puc, no puc...

Pero la nena 1 no ho tenia clar, agafa el tira xines i plaff, contra el casc del cavaller

Cavaller.- Ai, ai que me'l trencareu!

La nena 2, li posa pebre a la punta del nas, i el pobre cavaller fa un esternut  tan fort que li surt el casc volant.

Totes.- EP, EP, és una noia ¡¡¡¡¡

La pobre noia es tapa la cara avergonyida i es posa a plorar.

Cavaller.- No em pegueu ,si us plau¡¡

Julia.- Com t`hem  de pegar si no has fet res dolent, però... explica´ns  tot això.

Cavaller.- Es que ja no queden cavallers, tots estan ja casats o no volen lluitar contra el drac i tampoc es volen casar amb princeses lletges i grosses.

Totes.- Queeee, lletges i grosses?.  Nosaltres no som així1!

Cavaller.- Ha,ha, però per salvar la tradició vaig decidir venir jo. Em pensava que no em descobriríen.

Julia.- Pues mira, guapa, jo sóc la “teva princeseta” .I  com et dius ?’

Cavaller.- Margarida

El Drac, cansat d' estar amagat, va decidir sortir i la pobre Margarida crida espantada  

Margarida.- El Drac!! El Drac¡¡

Totes.-( Rient) I tu volies salvar la princesa ???ha,ha,ha...

Drac.-  Puc marxar tranquil, però ull nenes, que quedem molts Dracs pel mon.

<<<<<totes es fan amigues de la Margarida, però el problema era explicar-ho a la reina que deuria estar ja nerviosa, per veure el cavaller que le havia tocat a la seva filla.Aixi que van decidir dissimular una miqueta i dir que la Júlia no es volia casar amb el cavaller.

Reina.- Oh quin cavaller més eixerit.  Has matat al Drac Fastigós ??

Margarida.-  Si altesa m'ha costat molt iiii...

Julia.- Si mareta, fins i tot li ha fet sang. Ha sigut molt.. ehem.. valent

Reina.- Oh que feliç soc. Treu-te el casc que et vull fer un petó,

Julia.- No, no, que té tanta sang i està tant dolorit que li faries mal. Millor que el curem i marxi.

Totes li diuen a la reina que la Júlia no es vol casar, que deixi marxar el cavaller , que ella més endavant ja trobarà l' home que vulgui. La reina per fi accedeix a la petició de la seva filla, i tot s´arregla  i la bona Margarida torna al seus país tota contenta.
I el Drac Fastigós , com que no estava per mes histories de cavallers i princeses, es va retirar a una residencia per animalons molt vellets, !!que treballesin els altres !! i va ser feliç junt amb els llops, 
gats etc...que  com ell, eren protagonistes dels contes. 

I les tres amigues canten:  LAS MUJERES UNIDAS JAMAS SERAN VENCIDAS

Alguns nens del cole que estan de públic no estan d´acord amb la historia i .......

Nen. 1     Ep, ep, així no val !!

Nen. 2     Quines fantasies són aquestes ????

Nen. 3      El cavaller és un  home eixerit i molt  valent

Nen.1       És Sant Jordi !!  i  ha de matar el Drac ell solet!!!

Nen. 2      Unes nenes no poden fer-ho tot.

Nen. 3      Les dones són unes “mandones”.

Nen. 1      La llegenda diu que...

Margarida.  Prou¡¡ No sabeu  res

Julia      No teniu imaginació?

Reina. Tots, si volem, poden fer totes les coses, tan homes com dones

Julia.  I si estem units, !millor!

Nen.1  Però  on s´ha vist un San Jordi que es una dona ?????

Totes    Pesat!!

Pepi Miró- Març 2012   

EL PEPITO FUTBOLISTA

EL PEPITO FUTBOLISTA

Com cada mati, en Pepito anava a l´escola caminant, no  gaire lluny de casa seva,.Hi havia un trosset de carrer que no estava asfaltat  i clar  per terra , papers i alguna llauneta sempre trobava. Ell ho xutava tot, a vegades miraba la distancia que havia fet aquella pedra, o contava les voltes que feia la coca-cola buida. 

Els seus pares veient que li agradava  tant la pilota, varen decidir apuntar-lo a un club de futbol que hi havia al poble. Varem parlar amb l´entrenador  que li va fer algunes proves, i va veure que el nen tenia qualitats.

Aixi que el Pepito,  dimarts i dijous (els altres dies tenia anglès i música) en sortir del col.legi, berenava i  !apa! a entrenar. Ell disfrutava molt i cada dia ho feia millor. Xutava molt fort (les pràctiques de les pedres) i el senyor Enric , que així es deia l´entrenador, el posava de davanter.

Van pasar els dies fins que..

- Veniu tots el jugadors que he de parlar amb vosaltres- va dir el Sr.Enric

Tots els nens nerviosos , es van asseure a terra per escoltar-lo

- Ja ha començat la lligueta que fem cada any amb els equips dels altres llocs.Tots són nens de la vostra edad i les mateixes condicions fisiques.

- !! Guai, que bé !! criden tots.

- Aixi que ens hem de preparar força, que el campionat  està en marxa.

El primer partit era a casa contra l´equip  del poble del costat i  !mare meva quins nervis !! era aquell dissabte ..

El divendres després de una bona sessió d´entrenament, el Pepito quasi no tenia ganes de sopar,!! seria el primer partit  de la seva vida !!

- Mareta,  no tinc gana ....

- !!Ah, no !! has de menjar, si no estaras fluixet. Ho dius perque és verdura ¿oi?

- Ehem, ehem, bé, si .. pero , em fa mal de panxa

- Això són els nervis,. Menja´t les bajoques i la fruita i et sentiras millor.

- !!Quin remei !!

A mitja nit, no podia dormir, la mare li va fer un got calentet de llet amb cola-cao i es va tranquilitzar una mica.

Al mati, després d'un bon suc de fruita i dues llesquetes de pa torrat amb melmelada, varen sortir tota la família direcció camp de futbol. Anaven a peu (s´ha de fer ejercici) i com era habitual , el Pepito xutava totes les pedretes i papers que hi havia al terra. Pero !ai!, quina mala sort, darrere de lo que semblava un paper hi havia un pedrot descomunal, la puntadeta de peu del nen va ser de campionat i ! quin mal !!, mama, mama, quin mal !!.. Efectivament, li van treure ràpidament la sabata, i els dits estaven vermells i el peu semblava que s' anava inflant. Quins plors, pobre Pepito!!. 

Arrivaren al camp, tots els altres jugadors ja feien estiraments. El Sr. Enric quan va veure el Pepito en aquell estat.... clar, el nen no podia jugar i es va quedar a la banqueta.

El partit estava emocionat, guanyava l´equip contrari 1 a 2, els nervis a flor de pell, el equip visitant ataca fort i el seu millor jugador enfila cap a la porteria,d´ en Frederic (el millor amic del Pepito). Xuta i el porter fa una parada  colossal, pero amb tan mala sort que la seva cara topa amb el pal, el nen queda mig estabornit i  casi  cau al terra, el Sr. Enric i un ajudant van correns a curar-lo, pero el cop havia sigut fort i en Frederic no estava en condicions de continuar. La cosa es complica ja que no tenien porter substitut, el equip era novell i encara no estava fet del tot.
- !!Jo puc fer de porter !!- diu en Pepito tot convençut
- Home, que tens malament el peu- diu  l´ entrenador.
- Ja no el tinc tan inflat, i lo important és ser àgil amb les mans.
- Bé, si et sents amb força...- mirant als  seus pares, que assentien amb el cap.
I dit i fet, en Pepito es posa a la porteria, mentre els seus companys encorajats pel succes, es dirigien al camp contrari, marcan un excelent gol. i ja 2 a 2, aprofitaren els visitants per atacar i posant-se davant del Pepito, xutaren i  !ai!, ell que no havia sigut mai porter, va parar aquella pilota amb tot cor.  Ja no li feia mal res, el partit va acabar en un just empat i el Pepito  n'estava orgullós.
- Jo crec que  tu podries ser porter- li diu el Sr. Enric
- Ho has fet molt bé,, crec que seria lo millor- comenta el seu pare
- Si, em  noto segur sota els pals- contesta el nen
- Val, aixi podrem sempre entrenar junts- diu el Frederic.
- !!Visca!! criden tots els nens de l´equip.
Tots ho van celebrar .Tenien ja un bon equip i amb el temps potser en Pepito seria un dels millors porters del pais, pero aixó sí, sense deixar els estudis.
 Sabeu ?, no va perdre mai el costum de donar patadetes a tot lo que habia per terra, potser de gran seria responsable de manteniment , neteja i serveis de l´ajuntament ......

EL LLORO I LA CADERNERA

EL LLORO I LA CADERNERA

En Pepito tenia un lloro, super simpàtic, feia temps que vivia amb ell, formava part ja de la família. La gàbia era molt espaiosa  però   li agradava sortir de tant en tant a volar per la casa, amb el seu bec obria la porta i apa!, cap aquí i cap allà!!. Als matins saludava  al nen: -"bon dia Pepito"- amb aquella veu característica dels lloros - " bon dia, lloro estimat "- li contestava.

Un dia (ai, ai, quina desgràcia pel lloro), la tieta del Pepito tenia un gat, mimat, grassot, ja que tot el dia  menjava, era el rei de la casa, vaja. La tieta  se n'anava uns dies  fora i l'hi va dir si  podia cuidar-li l' animaló, i clar, el Pepito va dir que si . 

Quan el gat va entrar a la casa i va veure aquell ocell tan gran.... !es va llançar cap a la gàbia sense pensar-ho dues vegades. El lloro cridà  esgarrifat al veure aquell tigre que se li tirava al damunt. En Pepito va agafar al gat, renyan-lo i exigint-li que deixés al seu amic en pau. Però això no era tan fàcil, el felí nomes pensava en atacar al lloro, no  per menjar-se'l, però sí per  empipar-lo. 

Un dia que el Pepito no hi era, el gat ,com sempre ,va anar a molestar al pobre lloro, ell es va ensumar que la bestia l´atacaria i abans que arribés va obrir la porta i... va sortir volant per la finestra. D'un arbre a altre feia filigranes i feliç d'estar l' aire lliure i no haver d' aguantar aquell gat. Es va cansar de volar i es va posar  damunt d'una morera. Passava l'estona i ja tenia gana. Alli no hi havia res per menjar., no veia les pipes  tan bones que li donava el Pepito ni l´aigua tan fresca que sempre tenia a la gàbia. El sol s´amagava, tenia por i !!GANA!! i les llagrimes ja sortien dels seus ulls, i aleshores... un ocellet  nerviós i parlador s´aturà

-  Ei, tio !!, què tens ?  perquè plores ?
-  M' he perdut - contesta el lloro sospirant.
- Vaja, pots venir a casa meva...
-  Gràcies,  però quin ocell ets tu??.
-  Què no veus que sóc una cadernera?. Mira i escolta!! I es posa a cantar i a volar tot  content.
- Doncs jo sóc un lloro i parlo molt bé, com els humans. pero no havia sortit  mai de casa i no coneixo altres animals, tan sols ...els gats !!.
- Tens gana, oi?
- Molta, humm, lo que donaria per una poma o una fulla d´enciam .
- Res, lloro, no hi cosa més bona que els mosquits.
- Uaggg, quin  fàstic.
En aquell moment volava un mosquit despistat i, zass la cadernera se'l menja.
- Va, ara tu- li diu-
Un altre mosquit.  Però com que el lloro té el bec gran i curvat, no ha havia manera de "caçar" el  bitxo. Zas, zas!!, el lloro dona cops de cap al aire. El mosquit marxa volant, pero abans li va fer pam i pipa al ocellot: !!eli, eli, eli, eli, , ha, ha, ha !!!.
- Doncs, mira un cuc- diu la cadernera.
- No!!, si us plau , el  cuc ,no !!Ah, ah, quina gana que tinc ..........., ploriquejava l' animaló.
- Mira, allá hi ha un camp de enciams , tomàquets,.. però no s'hi pot anar perque hi ha l´home sempre vigilant.
El lloro mira  on li senyalava  la cadernera. Vola cap allà, i...
- No és un home !!, és un ninot de roba i palla. Jo els conec bé.
I el lloro, vola cap aquell camp que tenia tota mena de verdures, amb la atenta miradeta de l 'espantaocells.
Que bo estava tot. La cadernera en veure que no passava res, crida a tota la seva família, als  pardals,
canaris... Aquell camp es va omplir de tota mena de moixons. Menjaren tot el que van poder, fins que als seus diminuts estómacs ja no hi cabia res més. Tots van tornar a les seves cases, els dos amics també, però clar, el lloro no hi cabia  a la de la cadernera i va restar damunt d'una rama.
Ai, ai,!! el pagès quan va veure aquella malifeta, no entenia perque els ocells no tenien por del home de palla. Així que, va preparar una trampa per caçar a tots aquells que es van atrevir a menjar-se la seva collita.
Tots els ocells ja estaven a punt per atipar-se de nou de tots aquells plaers que tenien a la vista.  L´home ja estava a l'aguait amb una xarxa enorme per atrapar-los. El ocells  pensant que aquell home també era de "roba", van volar dient : menjar, menjar, al atacccccccc !!.
- No!!.No !!- cridava angoixat el lloro- És un home de veritat !!!
Però res va poder-hi fer. Els ocells van  caure a la xarxa del pagès i se'ls va emportar a casa seva. Allí els va posar en diferents gàbies: "Mira, els vendré i encara en trauré profit de la seves destrosses", va dir l' home.
El lloro i la seva amiga, van quedar "tocats de l´ala"".  Què els  passaria a tots aquells amics ??.
- Idea, - va dir la cadernera. Anem a veure´ls.
Alli estaven tots, tristos i atapeïts en aquelles gabies.
-  Amb el teu bec pots obrir les portes !!.
- Si !!, ja hi vaig...
I efectivament, amb aquell bec que no servia per caçar mosquits, va anar obrint totes les portes
d´aquelles petites presons. Tots sortiren volant, feliços i donant les gràcies al lloro. I ell també n'era molt de feliç, però recordava al seu amic Pepito  i  aleshores entre tots van ajudar-lo a buscar la seva casa, que no estava gaire lluny.
 Va entrar  dins la casa .El gat ja no hi era. En veure'l el nen  cridà content:- Lloro estimat, a la fi has tornat al meu costat, pensava que no et veuria mai més!! visca!!.
-Bon dia , Pepito- va contestar el lloro.
I així, cada mati, el lloro saludava al seu amic , pero també a la cadernera  que l'anava a veure.