EL LLORO I LA CADERNERA

EL LLORO I LA CADERNERA

En Pepito tenia un lloro, super simpàtic, feia temps que vivia amb ell, formava part ja de la família. La gàbia era molt espaiosa  però   li agradava sortir de tant en tant a volar per la casa, amb el seu bec obria la porta i apa!, cap aquí i cap allà!!. Als matins saludava  al nen: -"bon dia Pepito"- amb aquella veu característica dels lloros - " bon dia, lloro estimat "- li contestava.

Un dia (ai, ai, quina desgràcia pel lloro), la tieta del Pepito tenia un gat, mimat, grassot, ja que tot el dia  menjava, era el rei de la casa, vaja. La tieta  se n'anava uns dies  fora i l'hi va dir si  podia cuidar-li l' animaló, i clar, el Pepito va dir que si . 

Quan el gat va entrar a la casa i va veure aquell ocell tan gran.... !es va llançar cap a la gàbia sense pensar-ho dues vegades. El lloro cridà  esgarrifat al veure aquell tigre que se li tirava al damunt. En Pepito va agafar al gat, renyan-lo i exigint-li que deixés al seu amic en pau. Però això no era tan fàcil, el felí nomes pensava en atacar al lloro, no  per menjar-se'l, però sí per  empipar-lo. 

Un dia que el Pepito no hi era, el gat ,com sempre ,va anar a molestar al pobre lloro, ell es va ensumar que la bestia l´atacaria i abans que arribés va obrir la porta i... va sortir volant per la finestra. D'un arbre a altre feia filigranes i feliç d'estar l' aire lliure i no haver d' aguantar aquell gat. Es va cansar de volar i es va posar  damunt d'una morera. Passava l'estona i ja tenia gana. Alli no hi havia res per menjar., no veia les pipes  tan bones que li donava el Pepito ni l´aigua tan fresca que sempre tenia a la gàbia. El sol s´amagava, tenia por i !!GANA!! i les llagrimes ja sortien dels seus ulls, i aleshores... un ocellet  nerviós i parlador s´aturà

-  Ei, tio !!, què tens ?  perquè plores ?
-  M' he perdut - contesta el lloro sospirant.
- Vaja, pots venir a casa meva...
-  Gràcies,  però quin ocell ets tu??.
-  Què no veus que sóc una cadernera?. Mira i escolta!! I es posa a cantar i a volar tot  content.
- Doncs jo sóc un lloro i parlo molt bé, com els humans. pero no havia sortit  mai de casa i no coneixo altres animals, tan sols ...els gats !!.
- Tens gana, oi?
- Molta, humm, lo que donaria per una poma o una fulla d´enciam .
- Res, lloro, no hi cosa més bona que els mosquits.
- Uaggg, quin  fàstic.
En aquell moment volava un mosquit despistat i, zass la cadernera se'l menja.
- Va, ara tu- li diu-
Un altre mosquit.  Però com que el lloro té el bec gran i curvat, no ha havia manera de "caçar" el  bitxo. Zas, zas!!, el lloro dona cops de cap al aire. El mosquit marxa volant, pero abans li va fer pam i pipa al ocellot: !!eli, eli, eli, eli, , ha, ha, ha !!!.
- Doncs, mira un cuc- diu la cadernera.
- No!!, si us plau , el  cuc ,no !!Ah, ah, quina gana que tinc ..........., ploriquejava l' animaló.
- Mira, allá hi ha un camp de enciams , tomàquets,.. però no s'hi pot anar perque hi ha l´home sempre vigilant.
El lloro mira  on li senyalava  la cadernera. Vola cap allà, i...
- No és un home !!, és un ninot de roba i palla. Jo els conec bé.
I el lloro, vola cap aquell camp que tenia tota mena de verdures, amb la atenta miradeta de l 'espantaocells.
Que bo estava tot. La cadernera en veure que no passava res, crida a tota la seva família, als  pardals,
canaris... Aquell camp es va omplir de tota mena de moixons. Menjaren tot el que van poder, fins que als seus diminuts estómacs ja no hi cabia res més. Tots van tornar a les seves cases, els dos amics també, però clar, el lloro no hi cabia  a la de la cadernera i va restar damunt d'una rama.
Ai, ai,!! el pagès quan va veure aquella malifeta, no entenia perque els ocells no tenien por del home de palla. Així que, va preparar una trampa per caçar a tots aquells que es van atrevir a menjar-se la seva collita.
Tots els ocells ja estaven a punt per atipar-se de nou de tots aquells plaers que tenien a la vista.  L´home ja estava a l'aguait amb una xarxa enorme per atrapar-los. El ocells  pensant que aquell home també era de "roba", van volar dient : menjar, menjar, al atacccccccc !!.
- No!!.No !!- cridava angoixat el lloro- És un home de veritat !!!
Però res va poder-hi fer. Els ocells van  caure a la xarxa del pagès i se'ls va emportar a casa seva. Allí els va posar en diferents gàbies: "Mira, els vendré i encara en trauré profit de la seves destrosses", va dir l' home.
El lloro i la seva amiga, van quedar "tocats de l´ala"".  Què els  passaria a tots aquells amics ??.
- Idea, - va dir la cadernera. Anem a veure´ls.
Alli estaven tots, tristos i atapeïts en aquelles gabies.
-  Amb el teu bec pots obrir les portes !!.
- Si !!, ja hi vaig...
I efectivament, amb aquell bec que no servia per caçar mosquits, va anar obrint totes les portes
d´aquelles petites presons. Tots sortiren volant, feliços i donant les gràcies al lloro. I ell també n'era molt de feliç, però recordava al seu amic Pepito  i  aleshores entre tots van ajudar-lo a buscar la seva casa, que no estava gaire lluny.
 Va entrar  dins la casa .El gat ja no hi era. En veure'l el nen  cridà content:- Lloro estimat, a la fi has tornat al meu costat, pensava que no et veuria mai més!! visca!!.
-Bon dia , Pepito- va contestar el lloro.
I així, cada mati, el lloro saludava al seu amic , pero també a la cadernera  que l'anava a veure.